Filosofa d’origen jueu que convertida al catolicisme va ingressar a
l’ordre del Carmel i morí màrtir.
Neix el 1.891 a Breslau, Alemanya, en una família jueva convençuda,
origen que no tan sols no oblidarà sinó que portarà
amb honor fins al final dels seus dies, fen costat en el camp de concentració,
els qui com ella havien nascut d’un poble perseguit, per aquest motiu,
també els jueus reconeixen en ella un exemple de vida que van tenir
al seu costat fins a la mort.
Ha estat molt reconeguda com a filòsofa, ja que es va inicià
com a deixeble de Husserl, amb qui més endavant va compartir les
classes a la universitat. La van atreure els pensaments que aquest tenia
sobre la fenomenologia, teoria segons la qual la consciència està
sempre per sobre del ser, entès com a part física de l'home.
Això la va portar a donar sempre prioritat al pensament i per tant
a l’estudi.
El 1.917 va morir el seu amic Adolf Reinach la fe serena de la seva
viuda la va portar a entendre la “Creu” o el que ella consideraria
la “Llum de Crist”.
El 1.921 llegir l’autobiografia de Teresa d’Àvila, la va conduir
cap al “Crist-Veritat”. Diuen que la va llegir en una nit i al acabar va
dir “Aquí està la Veritat”.
Es converteix al cristianisme després de buscar apassionada
de la veritat, com a voluntat de resposta a les grans preguntes sobre l'home
i el seu destí i sense deixar cap problema existencial sense
estudiar atreta per el misteri de la persona i amb una visió amplia
i rigorosa que interessarà tant a creients com a no creients.
Va ser batejada el 1 de gener de 1.922 i guiada per un jesuïta
que la va portar a l’estudi de Sant Tomas d’Aquino, de qui mes endavant
escriuria un llibre en el que investigava les relacions que tenia amb el
pensament de Husserl. Mes endavant també va aprofundir en l'estudi
de Sant Joan de la Creu i Dionisio Areopagita.
El 14 d’octubre de 1933 es admesa en el Carmel, aquest és un
moment molt dur en relació als seus orígens ja que la seva
mare, encara jueva convençuda, i a la que no deixarà mai
d’estimar profundament s’oposa a la seva decisió i aquesta separació
la viurà com un exili que s’inicia en aquest moment, però
seguirà ja que el 1.938 ha de fugir a Holanda fins el 1942 en què
és empresonada en diversos camps de concentració, fins el
7 d’agost del mateix any en què arriba a Auschwitz on, junt amb
la seva germana, van ser assassinades dos dies després.
Tothom que hagi tingut ocasió de visitar el claustre de la Catedral
de Vic haurà pogut contemplar l’estàtua de Jaume Llucià
Balmes, fill il·lustre de la capital d’Osona, que ben aviat suprimiria
el segon nom per a ser conegut a tot arreu simplement com Jaume Balmes,
un nom que figuraria entre els més selectes dels pensadors del seu
temps.
Corria l’any 1810, quan neixi a Vic l’autor de “El Criterio”,
potser l’obra cabdal de la seva extensa producció. La seva vocació
el portà al seminari diocesà fins a ser ordenat sacerdot
als 24 anys, restant al seminari com a professor de matemàtiques,
i completà els seus estudis a la Universitat de Cervera, on un any
després es doctorava en Sagrada Teologia. Més tard, degut
al seu caràcter inquiet, fixà la seva residència a
Barcelona, començant aleshores el seu estudi de l’home i el seu
entorn social, una tendència que acabaria enfrontant-lo amb alguns
ambients catòlics del seu temps, recelosos del seu progressisme.
Aquella etapa barcelonina, és ocasió per
manifestar les inquietuds humanes d’aquell sacerdot que participava en
revistes periòdiques com “La Religión” o “La Civilización”,
comptant aleshores amb la col·laboració de Roure i Cornet
i d’en Ferrer i Subirana. Per motius que potser no fan al cas, va emprendre
en solitari la redacció de “La Sociedad”, manifestant el seu
pensament sociològic, que avia de ser una constant dels seus afanys.
La frisança de Balmes l’anava empenyent cada vegada més
enllà, donant-se a conèixer arreu d’Espanya amb la publicació
d’un opuscle titulat “Reflexiones sobre el celibato” que l’introduïa
a Madrid l’any 1839 i “Obsevaciones sobre bienes del clero” publicada
a Vic i Barcelona, traduïda més tard al francès, l’italià
i l’alemany. Tot seguit, el nom de Balmes era conegut a tot Europa,
amb el llibre “El protestantismo comparado con el catolicismo” editada
a Barcelona l’any 1842, estenent també el pensament de l’il·lustre
vigatà entre tots els estudiosos europeus.
La incansable activitat balmesiana el tornà a Madrid,
on va romandre tres anys, durant els que va escriure “Cartas a un escéptico
en materia de religión”, imprès a Barcelona l’any 1846.
Per aquelles dates va sortir “La religión demostrada al alcance
de los niños” i “Converses d’un pagès de la muntanya sobre
lo Papa”, un escrit que interessà en aquells moments per una poesia
de caire patriòtic, però amb un català poc escaient.
La intensitat de treball del “sacerdot filòsof” fou la
característica d’un temperament que no va ser considerat
pel seu caràcter universal, que es movia amb naturalitat a Barcelona,
Madrid, París o Londres, viatges que van servir per a prendre contacte
amb els pensadors d’aquella època com Guixot, Dicameró o
Lacordere.
El seu contacte amb aquests famosos apologistes francesos van
destapar un Balmes summament interessat per les idees socials que es discutien
a Paris i que des de temps el preocupaven, sobretot pensant en la seva
possible aplicació a la política catalana. L’inconvenient
era que aquests moviments tenien un caràcter anti religiós,
cosa que l’inquietava, però que no foren obstacle per a seguir
esbrinant el que podia haver d’interessant en aquelles teories per l’aplicació
a favor de l’home, que en realitat havia de ser el seu primer destinatari
i no per a una minoria. Per augmentar el benestar de tot el poble.
D’entrada, tenint en compte les circumstancies del temps i d’espai,
no és fàcil copsar les inquietuds i l'activitat esmerçada
per Jaume Balmes, que quant va morir, comptava 38 anys.
Com veiem, Balmes demostrava els seus afanys polítics
manifestats a Barcelona amb la publicació “Consideraciones políticas
sobre la situación política de España”, que es publicà
l’any 1841.
En els seus escrits desaconsellava el separatisme
proposant la integració en els partits polítics del moment.
Amb aquestes coordenades estava al dia dels corrents de la vida política
exposats en el seu periòdic “El pensamiento de la nacion”, tot estudiant
les possibilitats de la pacificació del país.
Quan Pius IX va fer unes reformes de caràcter liberal,
que coincidien amb els seus criteris, Balmes les va recolzar de paraula
i per escrit, creient descobrir el seu propi pensament, un fet que destacava
amb el nom del pontífex.
Probablement, l’autor de “El Criterio”, que sens dubte tenia
molts detractors, va ser objecte d’escomeses de molts catòlics
espanyols, cosa que potser va influir en la seva mort prematura l’any
1848, doncs a més de la “ tuberculosi” que segava la seva intensa
vida, havia estat víctima de la incomprensió per les seves
manifestacions en el camp polític.
Sovint podem trobar-nos amb sants que són al cel, però
que han pogut conviure fàcilment amb nosaltres o amb persones que
ens han estat properes, sants que en podríem dir “de carn i óssos”
perquè els sentim ben a prop.
Aquest és el cas de Sant Antoni Maria Claret. Va néixer
el 1807, molt a prop nostre, a la vil.la de Sallent, on també va
viure, com a un vilatà més, nascut en una família
com la nostra, de teixidors, seguint les petjades dels seus pares.
Practicà l’ofici a Igualada i a Barcelona i aprofitant la seva
estada a la capital, estudià dibuix a l’Escola de la Llotja. El
1829 es traslladà a Vic on va fer la carrera sacerdotal durant 6
anys.
Aquesta sobtada transició del jove de Sallent dels telers a
la clerecia el devia sorprendre, però amb gran goig va poder començar
a exercir el seu ministeri parroquial al mateix poble que el va veure néixer.
Ben aviat, el seu esperit l’empenyia més enllà
de les nostres fronteres, arribant a Roma i incorporant-se a la Companyia
de Jesús, d’on, per raons que no podem fixar, en surtí abans
de professar, quan corria l’any 1839.
Després d’aquest parèntesi a Roma. El 1840 el pare Claret
tornà a Catalunya per regir les parròquies de Viladrau i
St. Joan d’Oló durant els tres anys següents.
En aquelles circumstàncies van sortir alguns corrents oposats
dins de l’Església, i el sacerdot sallentí es va situar en
la línia del catolicisme antirevolucionari. Seguint aquesta trajectòria,
inicià la seva tasca missionera per les comarques catalanes amb
una intensa predicació peregrina, prestant el seu ajut al clericat
i a les ordres religioses fomentant la predicació en català
argumentant que es corria el perill “es pogués condemnar en català”.
Convençut de l’eficàcia propagandista, va fundar l’any
1848 l’editorial “Llibreria Religiosa” per poder donar a conèixer
els seus escrits i seves obres que estaven adquirint gran relleu. En defensa
pròpia publicà el volum “Testimonio de la Verdad”. Tanmateix,
adquirí gran difusió el “Catecisme de la Doctrina Cristiana”,
del que se’n van tirar 185 edicions amb més de 100.000 exemplars.
Aleshores en els ambients liberals es lliurà una forta polèmica
acusant-lo de col.laborar amb els carlins, veient-se obligat, el 1848,
a marxar com a missioner a les Illes Canàries, però un any
més tard tornava a Vic per fundar la Congregació del Missioners
Fills de l’Immaculat Cor de Maria, coneguts com “Claretians”.
L’esperit missioner del pare Claret es va fer palès en tantes
ocasions, que desprès de la fundació Claretiana fou preconitzat
arquebisbe de Santiago de Cuba.
L’any 1850 va rebre l’ordenació episcopal a la Catedral de Vic,
des d’on es traslladà tot seguit a la seva nova diòcesi cubana,
treballant incansablement per la reforma i l’organització del clericat
d’aquell país.
Un cop més, el seu impuls missioner el portava a fundar al cap
de 5 any a Santiago, les religioses de Maria Immaculada, les “Claretianes”,
amb la creació d’institucions públiques, culturals i benèfiques,
tractant de resoldre el problema de l’amistançament, que estava
arrelat a Cuba, en motiu d’una legislació que no afavoria els matrimonis
entre blancs i negres. Els seus atacs contra l’esclavitud foren un greu
obstacle amb les autoritats civils, fins a ser objecte d’algun atemptat.
Aleshores la reina Isabel II el va reclamar a Madrid per que fos el
seu confessor, motiu pel qual va renunciar a l’arquebisbat de Santiago.
Quan Isabel II va renunciar al regne d’Itàlia, va abandonar
la Cort, però per indicació de Pius IX hi va tornar acompanyant-la
a l’exili l’any 1868.
Mes tard, fixà la seva residència a Prada, on va tenir
ocasió de predicar en Català per darrera vegada.
El que havia estat el cim de l’Església catòlica espanyola,
va morir a l’exili al Monestir cistercenc de Fontfreda l’any 1870, essent
canonitzat 80 anys desprès, és a dir, el 24 d’octubre de
1950. Heus aquí la resumida vida d’un teixidor de Sallent que ha
arribat als altars.